La poesia del gran cineasta iranià Abbas Kiarostami està íntimament lligada a la seva creació fílmica i fotogràfica: és la mateixa mirada poètica que travessa tota la seva obra.
Els seus poemes, com ràfegues fulgurants que recorden el haiku, evoquen escenes de la natura, de la vida quotidiana i del món rural, i sovint plantegen reflexions morals o existencials. Kiarostami recorre al contrast d’elements i conceptes, i usa imatges minimalistes distanciades entre si per dur la mirada més enllà del primer pla. D’aquesta manera el poema cobra una vitalitat capaç de commoure i de crear una sòlida realitat poètica, tot i que incompleta fins que no es revela allò que el poeta silencia.
Llegir Kiarostami és talment com acompanyar-lo a les escapades al camp, on resseguia incansablement camins de planures i muntanyes, fent atenció als sons i els silencis, les llums i les ombres, i aturant-se a estones per atrapar, ja fos amb la càmera o el llapis, la màgia d’un instant.
